A part de tots els consells explicats al post, m’agradaria afegir un tema molt important, que molt sovint apareix com a font de malestar, en grans i petits.

Molt important: hem de donar la possibilitat als més petits de poder acomiadar-se de la persona que ha mort. Dependrà del vincle emocional que els uneixi al difunt, de l’edat de l’infant, del tipus de mort i del que ells demanen. Sigui com sigui, poder acomiadar-se en vida i també per última vegada, sigui a la sala de vetlla o en la cerimònia de comiat que se celebri, és una manera d’ajudar a poder fer un dol sa i natural. Si no el malestar pot aparèixer un temps més tard, en forma de malsons, pors, culpa, …

Per tant, no tinguem por els adults d’acompanyar als infants a afrontar i elaborar la mort. De fet, és una de les millors lliçons de vida que els hi podem oferir. Per fer-ho, però, els adults hem hagut de poder gestionar les nostres pròpies emocions davant la mort i viscut els Dols de la nostra vida d’una manera sana.

Hi ha moltes maneres de treballar-nos aquest tema, algunes opcions:

• Llegir llibres. A mi personalment m’agrada molt Elisabeth Kübler-Ross, psicòloga i escriptora Suïssa-Americana, i pionera en els estudis d’experiències properes a la mort.
• També hi ha pel·lícules on aquest tema està tractat d’una manera que ens serveix per a reflexionar sobre la Mort. Per exemple, Camino, o Mi vida sin mi són també una bona opció.
• Si veiem que la Mort ens fa sentir molt malestar, o que hem viscut una pèrdua important fa un temps i continuem patint i amb molta dificultat de continuar amb la nostra vida, demanar ajuda professional és una opció molt recomanable.

“Tenemos que enseñar a la próxima generación de niños desde el primer día que son responsables de sus vidas. El mayor regalo de la humanidad, también su mayor maldición, es que tenemos libertad de elección. Podemos hacer nuestras elecciones, partiendo del amor o del miedo.”

Elisabeth Kübler-Ross

La entrada 1 de novembre i la Mort se publicó primero en Sandra GR Psicologia.

El nostre cos és matèria orgànica de carn i óssos que ens dóna forma. Constituïda d’una barreja perfecta i meravellosa d’àtoms d’oxigen, hidrogen, carboni, calci, ferro i milions d’altres elements químics sòlids, líquids i gasosos. Tots aquests formen els nostres bilions de cèl·lules, que s’uniran per formar les diferents parts del nostre cos.
El nostre cos té una importància primordial per a la formació del nostre psiquisme. És a partir de la presència/absència del cos de la mare, pare i altres cuidadors que el nadó comença a poder diferenciar el seu cos dels altres cossos. És la base de la nostra individualitat i psiquisme.
A més, a partir dels receptors del nostre cos i els nostres sentits, l’ésser humà descobrim el món, i ens hi relacionem.
El cos és el nostre primer i més important pilar, ja des de l’inici de la nostra vida. En els primers anys de la nostra vida, abans que el llenguatge sigui assolit, ens comuniquem, ens expressem i sentim bàsicament a través del cos. Poc a poc, el llenguatge ens ajudarà a posar nom a les emocions, sentiments i pensaments, sent aquests un filtre molt important entre la ment i el cos. D’aquí la importancia de la regulació emocional, entesa com la capacitat de poder expressar de la millor manera, allò que sentim. Si  gestionem la nostra ràbia, identificant-la, posant-li nom, entenent el perquè la sentim i expressant-la verbalment de manera correcte, comunicant què sentim i perquè ho sentim…no haurem d’actuar-la a través del cos (agressivitat física) ni tampoc reprimir-la (quedant-se en el cos) com fem quan som petits i no disposem de suficients recurssos, entre ells la paraula.

En aquest cos, concretament en el cervell es desenvoluparà la ment humana, la nostra part psicològica. Al cervell és on emmagatzemarem totes les nostres experiències (algunes accessibles a la nostra consciència, altres romandran reprimides a l’inconscient), coneixements, i aprenentatges. A partir d’aquesta informació serà des d’on es construirà la nostra autoestima, les nostres idees i pensaments i aquests seran la font d’origen de les nostres emocions que sentirem en diferents parts del nostre cos, del nostre comportament i dels nostres desitjos.
Cos i ment estan connectats d’una manera íntima, perfecte i doble direccional ja des de l’inici dels nostres dies. Aquesta connexió té lloc de dues maneres:

– Connexió conscient, en la qual nosaltres sabem què volem i provoquem un canvi. Per exemple, quan escrivim un text, movem les mans (piquem les tecles d’un teclat, o dibuixem les grafies corresponents) per donar forma allò què estem pensant en aquell moment. Això ho fem gràcies als nervis motors i sensorials perifèrics. Aquí podem veure un treball ben coordinat entre la ment i el cos.

– També hi ha una connexió inconscient que regula el funcionament automàtic dels nostres òrgans i cos en general. Dins aquesta part, la ment i les emocions tenen un paper molt important. Aquest treball i regulació que el nostre cos realitzat sense ser-ne conscients el fem gràcies al sistema nerviós vegetatiu i sistema endocrí.

Emocions intenses i duradores poden alterar transmissors cerebrals (serotonina i dopamina entre altres) encarregats de modular el nostre estat d’ànim via eix hipotalàmic-hipofisari-suprarenal, que a part de regular les emocions també és responsable de regular funcions físiques com la temperatura, sensació de gana, dolor, pressió arterial, respiració o ritme cardíac.

L’origen de les malalties psicosomàtiques és multicausal, de tal manera que moltes vegades trobem que el símptoma apareix com a conseqüència d’una predisposició física i/o ambiental, i també lligada a un desencadenant emocional o psicològic fruït de pensaments (vinculats amb emocions) no expressats i per tant, emocions emmagatzemades al cos.

No tinguem por a expressar-nos, podem dir el què pensem sense que qui ho escolti s’hagi de sentir agredit. Una frase del tipus…» això que estàs fent (o dient) em fa sentir…perquè penso que…» ens pot ajudar a expressar un malestar i per tant, la paraula ens ajuda a treure fora i no quedar-nos dins allò que ens fa mal.

El factor psicològic de vegades és evident i immediatament anterior en el temps (per exemple una malaltia psicosomàtica que apareix just després de patir un acomiadament a la feina o una separació), però en moltes altres ocasions la causa psicològica es manté amagada i reprimida, i té un antecedent remot en el temps.

La tasca del psicòleg és ajudar a la persona a descobrir l’origen de la seva malaltia psicosomàtica, i que entengui com els aspectes emocionals estan influint en els seus símptomes físics. És a dir, posar llum aquella part inconscient, per tant, reprimida o no expresada, que influeix en la nostra manera de pensar i actuar i que ens genera malestar i patiment, ja sigui en l’àmbit psicològic, físic o ambdós alhora.

“Modificar alguns trets del caràcter, que s’han configurat des de les primeres experiències infantils, no és un procediment fàcil ni senzill. Per aquest motiu, una psicoteràpia que es proposi influir en el decurs d’una malaltia del cos trobarà en un psicoanàlisi emprès amb solvència, serietat i cura, els recursos necessaris”

Luis Chiozza

Bibliografia

Fuster, V., & Marcos, L. R. (2010). Corazón y mente. Grupo Planeta Spain.

Chiozza, L. (1986). ¿ Por qué enfermamos. La historia oculta en el cuerpo, Buenos Aires: Alianza.

La entrada Què vol dir que somatitzar? se publicó primero en Sandra GR Psicologia.

Estem iniciant un nou any i deixant enrere un 2015 ple d’experiències i moments, alguns d’ells bons i altres complicats i difícils.

Sigui com sigui, el cert és que tots estem davant un any acabat, el qual no podem canviar, ni esborrar ni tornar-lo a viure. I un nou any, el qual, aquest sí, tenim la possibilitat de començar-lo i viure’l de la manera que vulguem. Com? Hi ha moltes maneres de fer-ho, una d’elles és aprenent dels errors i descarregant-nos la motxilla personal que tots nosaltres portem i que està plena de material molt útil i altre que no ho és tant com… Falses creences, judicis, pensaments negatius, etc., que l’únic que fan és impedir-nos viure el present d’una manera positiva i avançar cap allà on volem. Perquè tal com ens va deixar dit fa molt de temps Sören Kierkegaard, filòsof i teòleg danès del S. XIX, la vida només pot ser compresa mirant cap enrere, però ha de ser viscuda mirant endavant.

Quins són alguns dels propòsits que ens podem fer en aquest 2016 per tal de poder avançar?

1. Fer front als problemes i prendre decisions sent honest amb un mateix. El pas del temps no decideix les coses, les decisions les prenem nosaltres, el temps sols ens dóna un espai limitat per pensar, decidir i actuar.
2. Gaudir dels encerts i aprendre dels errors, perquè el mètode assaig-error, és del qual hem après i aprenem cada dia, a créixer i fer-ho cada dia millor. Els errors són lliçons magistrals que ens ensenyen i ens fa persones úniques i més adaptades.
3. Tots som diferents i únics, per tant, les comparacions estan de més… quin sentit té comparar dues coses diferents? I dues persones diferents?
4. La perfecció i la felicitat permanent no existeix, i encara que sembli una afirmació òbvia, moltes vegades hi ha una part inconscient de nosaltres que es resisteix a posar-se límits en aquest sentit.
5. L’agraïment, quina paraula més bonica i plena de sentit. Important per a poder-nos sentir feliços i ser capaços de veure tots aquells aspectes de la nostra vida que són positius i dels quals ens podem sentir orgullosos i satisfets de poder viure. Massa vegades ens centrem en allò que no ens va bé a la vida i ens passa per alt tot el que sí que va bé. Mirem-nos a nosaltres mateixos i a la nostra vida amb amor i valorem tot el meravellós i únic que som i tenim.
6. Fem front a les nostres pors i preguntant-nos per espais desconeguts de la nostra vida… Són en aquests espais personals i únics de cada persona on tenim la millor possibilitat de créixer, arriscar, i conèixer noves parts d’un mateix que fins aleshores estaven amagades.

Preguntes per a reflexionar en aquest inici d’any:

– Quines són les 3 coses més importants que has après en aquest últim any?
– Si haguessis de resumir en tres paraules la teva vida al llarg d’aquest 2015, quines serien?
– Quines tres paraules t’agradaria que resumissin aquest nou any que estem iniciant?
– Quins són els tres reptes que creus que hauries de fer front i que t’hi resisteixes perquè això sigui possible?

I recorda…

«La més insignificant de les accions sempre és millor que la més audaç de les intencions»
Robin Sharma

La entrada Alguns propòsits per aquest 2016 se publicó primero en Sandra GR Psicologia.

«Els pobles (i les persones) tenim una memòria que és necessària recuperar. La supressió del  record, la desinformació, l’oblit, són enemics tant de la salut mental individual com de la col·lectiva» Cecilia Moise (1998)

Què entenem per Dol?

El dol és un procés adaptatiu psíquic  normal, complexe, llarg i lent. En cap cas és una malaltia ni un estat que cal superar o curar. Aquest procés inclou necessariament un conjunt de reaccions emocionals inevitables, ja que qui pateix una pèrdua important ha d’afrontar un adéu, la majoria de vegades molt difícil d’acceptar per la persona. Però és necessari poder-ho fer per tal de poder-nos adaptar davant la desagradable situació.

La manera d’afrontar una pèrdua depèn en gran mesura de la nostra experiència personal, per tant, tot i que està bé tenir present les diferents fases del procés del dol que diferents autors han establert, en cap cas podem oblidar que no hi ha patrons estables alhora de viure el dol perquè cada pèrdua és única i esta viscuda per una persona també única, amb les seves experiències, els seus recursos i la seva subjectivitat.

Factors importants en el Dol

Hi ha molts factors que determinen la variabilitat de la intensitat del dol, alguns d’ells poden ser:

– Edat de qui ha sofert la pèrdua. – Personalitat
– Temps de preparació davant la pèrdua
– Els recursos personals són importants, així com el suport familiar i social que es puguem rebre.
– La manera com es comunica la notícia és importantíssima per facilitar a la persona a començar el seu procés de dol de la millor manera possible.

En cas que la pèrdua sigui d’una persona estimada també determina la intensitat del dol el següents factors:

– Edat de la persona que ha mort.
– Relació emocional
– Dependència amb la persona perduda
– Les circumstàncies de la mort també són molt importants; violenta, evitable, estigmatitzada.
Exemples de dols
He fet una distinció entre els factors que acompanyen a tota pèrdua amb la pèrdua d’una persona estimada que evidentment hi ha més factors relacionats per el fet que generalment relacionem la paraula dol amb mort, la qual cosa no és correcte. El dol l’experimentem amb la pèrdua, i de pèrdues al llarg de la nostra vida n’hi ha de molts tipus:

– Divorci
– Canvi d’habitatge
– Canvi d’escola
– La pèrdua d’un objecte amb un significat especial per a nosaltres
– La pèrdua d’una mascota
– La pèrdua de feina
– La pèrdua d’una posició que ocupàvem fins aquell moment, per exemple, deixar de ser fill únic.

Aquests són alguns dels molts exemples en els quals en el nostre dia a dia podem tenir sentiments de pèrdua més o menys importants i per els quals ens haurem de permetre’ns i permetre a l’altre persona que hi hagi un procés de dol.

Manifestacions «Normals» del Dol
Com en qualsevol procés psíquic important, el procés de dol porta acompanyat tot un seguit de manifestacions que és important tenir presents per poder identificar-les en nosaltres mateixos i en les persones que estimem que estan passant per un procés d’aquestes característiques:

• Manifestacions Cognitives: incredulitat, irrealitat, al·lucinacions visuals, DIFICULTAT DE CONCENTRACIÓ I ATENCIÓ, oblits, …
• Afectives: impotència, indefensió, insensibilitat, tristesa, soledat, apatia, angoixa, culpa, ràbia, …
• Fisiològiques: buit d’estòmac, problemes en el son, variacions amb la gana, manca d’aire, opressió tòrax, mal de coll, migranyes,…
• Conducturals: distraccions, plor, suspirs, atresorar objectes, parlar amb el difunt, HIPERACTIVITAT, hipoactivitat.

Aquestes són algunes de les manifestacions més habituals que patim les persones quan estem en processos de pèrdua, per tant, de dol. Fixeu-vos que he posat en majúscula les dificultats de concentració i atenció així com també la hiperactivitat. Tal com he indicat al inici, el procés de dol és un procés llarg, natural i normal en el sentit que és bo i necessari que es faci, i en cap cas és ni es pot tractar com una malaltia. Molt en compte en diagnosticar i etiquetar els nens i nenes que estan passant per una pèrdua, sigui la que sigui, amb uns trastorn de conducta com el TDA-H.

Aquí, la informació que tenim els pares tant de les característiques personals dels nostres fills com en aquest cas, de les manifestacions del dol ens poden ajudar, i molt, a no caure en errors i protegir als nostres fills de falsos diagnòstics.

Tipus de dol

Podem agrupar els processos de dol en tres grups:

– Entenem com a DOL NORMAL  aquell procés de pèrdua que podem gestionar amb els recursos propis.

– Entenem com a DOL COMPLICAT aquell procés de pèrdua en la qual es necessita atenció especialitzada, no específicament psicològica.

– Per últim, entenem com a DOL PATOLÒGIC aquell procés de pèrdua on es necessita atenció psicològica especialitzada perquè la persona pugui adaptar-se a la nova situació.

No hi ha temps «Normal» d’un procés de dol, així com en tampoc hi ha una cura ni una superació, sinó una adaptació i acceptació de la pèrdua. Aquesta acceptació i adaptació es  considera que pot tenir un temps d’entre 6 a 24 mesos tenint en compte els múltiples factors vistos. Si les manifestacions del procés del dol continuen després dels 24 mesos i/o no hi ha pogut haver acceptació de la pèrdua i readaptació de la vida, és important avaluar si el dol ha passat a ser complicat o patològic i per tant, es necessita d’una ajuda especialitzada.

La entrada El Dol se publicó primero en Sandra GR Psicologia.

Viktor Frankl

Aquests són dos conceptes molt utilitzats en psicologia, i que d’una manera molt general, ens ajuda a entendre d’una manera (molt) global, un dels possibles orígens del malestar de les persones.
Territori: Realitat total i igual per a totes les persones, per exemple, una ciutat té la mateixa localització geogràfica per a tothom, els seus edificis emblemàtics, la seva franja horària, el mateix plànol de la ciutat, etc.
Mapa: la part de la realitat que ens és pròpia, és a dir, la manera subjectiva amb la qual interpretem el territori. Seguint amb l’exemple anterior, una ciutat com per exemple Barcelona, no la percep igual una persona que hi viu, una que sols hi treballa, o una que la visita per primera vegada, per exemple. Tot i que és la mateixa ciutat per a les tres persones, les vivències i els records relacionats amb aquesta seran completament diferents per cada una d’aquestes tres persones, per les quals el territori serà el mateix, però el mapa no. Per tant, podem afirmar que hi ha un sol territori (en el nostre exemple, la ciutat) però múltiples mapes (percepció de la ciutat), un mapa per a cada persona. Aquest mapa l’anem creant des de la nostra infantesa a partir dels mapes de les persones del nostre entorn.
Quan la realitat entra en contradicció amb el nostre mapa les persones tenim diferents reaccions, les dues principals són:
– Negar la realitat i aferrar-nos al nostre mapa com a única manera de veure i interpretar el món.
– Obrir-nos a la realitat incorporant noves perspectives que fins llavors no tenia el nostre mapa, aportant-nos nous recursos per fer front a la realitat.
Així doncs, des del punt de vista psicològic, és important veure si el mapa amb el qual vivim i percebem la nostra vida ens apropa al benestar, ens és útil per a desplaçar-nos pel territori i ens ajuda a ser qui realment volem ser.

Per a reflexionar…

El teu mapa encaixa en el territori? Et sents lliure o empresonat/da? El teu mapa té en compte els teus desitjos i necessitats? Creus que t’aniria bé una auto revisió i/o actualització del teu mapa? Què t’agradaria canviar del teu mapa? Per a què ho canviaries?

La entrada Mapa i Territori se publicó primero en Sandra GR Psicologia.

– Quan va ser l’última vegada que et vas sentir satisfet, i en conseqüència, també feliç? Per què?
– Actualment, amb què associes els records amb els quals tens la sensació o certesa d’haver-te sentit satisfet?
Aquestes preguntes ens poden ajudar a connectar amb el nostre propi líder interior, i amb allò que realment ens satisfà, que possiblement està relacionat amb l’amor donat i rebut. Prenent consciència dels sentiments generats a partir d’aquests records, estem amb més capacitat d’escollir per a nosaltres mateixos, més enllà de modes i anuncis, què és important per a nosaltres i que ens agradaria regalar a les persones que estimem. Potser descobrim que la veritable satisfacció personal no té a veure amb el fet de TENIR, sinó amb el SER, amb poder SER per a l’altre i permetre que l’altre pugui SER també per a nosaltres.  La consciència, la responsabilitat, l’agraïment d’estar vius en aquest mateix moment, el (auto)coneixement, el treball personal, els objectius personals que tinguin en compte el creixement propi, el de la humanitat i el del planeta, són maneres que tenim en el present per a crear ponts que ens permetin travessar els buits interns, veient-los però sense caure-hi dins. No hi ha res del present que els pugui omplir, però sí moltes coses que ens ajudin a construir.

La entrada Per Nadal… Consum conscient se publicó primero en Sandra GR Psicologia.